La pell de la terra

i la pell de l’aigua,

l’oreig dels segles segant-ne els ventres:escuma i còdols sense infantaments.

Prendre la terra com una donzella;

fingir el desig del pubis blanc de l’aigua,encara fatigat de tantes entregues fugitives

o precipitades.

Donar-se per l’escassa redempció d’un llarg aprenentatge:

voler-la envelleix una mica.

La terra,

tèbia com préssec, allarga dits d’arena i es desaprèn el cos,enfondida en la volença d’un cansament desatès.La pell de la terra

o la pell de l’aigua.

El blanc és el color de la despossessió.
                                                                         Susanna Rafart